Somrius mentre
balles la cançó de “l’estaca” a ritme
d’ska, menges un entrepà de botifarra per agafar forces, t’emociones en veure
com un Castell es va fent gran i disfrutes escoltant diferents accents catalans. Però quan tothom
crida visca la terra lliure recordes el Cabanyal de València i la seva gent,
les migdiades de Saragossa, la catedral de León, la fletxa groga que et va portar
fins a Santiago, les cançons d’Extremoduro, els homes guapos del país basc, les
canyes i les tapes de Madrid, la música pels carrers de Granada, els vins de la Rioja, i tota la gent amb qui
ho has compartit, i penses en el que et falta per conèixer i compartir mentre
et preguntes si per defensar un sentiment cal posar fronteres. Així que et trobes en ple concert sense saber
que cridar, i et preocupa que tard o d’hora et faran posicionar quan el
veritable problema no és d’on ets sinó qui s’ha quedat amb els diners.
Ser o no ser. ¿Es esta la cuestión?
Sonríes
cuando bailas la canción de” la estaca” a
ritmo de ska, comes pan con tomate y longaniza para recuperar fuerzas, te emocionas
cuando “los castellers” empiezan a
actuar y disfrutas con los diferentes acentos que tiene el catalán. Pero cuando
todo el mundo grita “visca la terra
lliure” te acuerdas del Cabanyal de Valencia y su gente, de las siestas en Zaragoza,
de la catedral de Leon, de la flecha amarilla que te llevó a Santiago, de las
canciones de Extremoduro, de las cañas y tapas de Madrid, de los hombres guapos
del País Vasco , de la música por las calles de Granada , de los vinos de la
Rioja, y toda esa gente con quién lo has
compartido y piensas en lo que te falta por conocer y compartir, mientras te preguntas
si para defender lo que sientes hace falta poner fronteras.
Entonces te
encuentras en medio de un concierto sin saber que gritar, y te preocupa que
tarde o temprano te harán posicionar, cuando la verdadera pregunta no es de dónde
eres, sino quién se ha quedado con el
dinero.
Les fronteres hi són des de fa molts anys, fronteres culturals i de sentiment que insisteixen a fer desapareixer amb la idea estúpida de linies polítiques en els mapes. Les fronteres polítiques sí que sembla ser que no les deixen ni escollir, no volen ni que ens hi posicionem, tant sols les imposen. Si algun dia tinguesim possibilitats reals de posicionarnos, el fet de voler una terra lliure espero que no em prives d'anar a fer tapes a Andalusia per visitar els amics igual que actualment ningú em priva d'anar a Brusel·les a prendre una cervessa.
ResponderEliminarSi que és cert que el que ens imposen són les fronteres polítiques, però també penso que els problemes que tenen al Cabanyal de València i els que pateixen desnonaments a Madrid són iguals que aquí. Les fronteres culturals en canvi depenen de cadascú i les ganes de conèixer i jo no vull tancar-me com sembla que fan certs col.lectius, per molt sentiment català que tingui. A vegades em dona la sensació que en aquests concerts independentistes es tracta d'Espanya com un enemic, quan l'enemic no és Espanya, sinó tots aquells que la governen.
ResponderEliminar